Canvi de casa!

Després d’una crisi amb la meva relació amb el món dels blocs, potser cosa del primer aniversari, i després d’una llarga conversa de matinada, he arribat a la conclusió que calia un canvi. Espero ser, ara, una miqueta més constant. Em canvio de casa!

http://www.lamevaweb.info/trilleta

ST

Aquesta foto és de Londres. Era de nit, i esperàvem un tren que ens havia de portar prop d'on vivia l'Adriana, a Queensway. Ens moríem de fred, i la Maria passava l'estona dibuixant, que és el que fa sempre quan troba un paper a prop.

Amb la Maria ens veiem poc. Els nostres camins es perden sovint per les antípodes, i suposo que així aprenem a fer-nos grans. Llavors un missatge inesperat, alguna trucada de socors o un regal tirat a la bústia converteix el dia més avorrit en el millor vespre, assegudes pel terra de la plaça Gran.

Pas del temps...

D’esquerra a dreta: Diana, Núria, Marta, Arlet i Maria (1997)

D’esquerra a dreta: Diana, Núria, Marta, Arlet i Maria (2005)

Romanticisme

“Las conductas reproductoras constituyen la categoria más importante de la conducta social porque sin ellas la mayoría de las especies no sobrevivirían. Las conductas reproductoras, en las que se incluyen el cortejo, el apareamiento, la conducta paternal y la mayor parte de las conductas agresivas, constituyen las formas más destacables de conductas sexualmente dimórficas [...]” Psicología Biológica

Malo, malo, malo eres: no se daña a quien se quiere

I després...

Sabeu què és el que em fa més por de tot això de l’Estatut? Tot l’odi que s’ha fet visible d’Espanya envers Catalunya. Crec que és realment preocupant.

Començo a ser poc partidària de la famosa pedagogia, perquè veig que no serveix de res. Zapatero ja ha anunciat que incompliria la seva paraula. Maragall ja creu que ens vam equivocar. I en Rajoy ja diu que anem per bon camí.

Ara volen treure que som una nació. Doncs, què som? I això és el començament. I jo no ho entenc, millor que m’ho expliqueu. Perquè, no sé... però representa que si el 90% del Parlament de Catalunya vol una cosa i s’hi ha posat d’acord, qui és Madrid per tirar-ho pel terra? (sense tenir en compte que si ZP complís la seva paraula, ara li tocaria callar).

És que no em crec aquesta superioritat amb la que ens miren. Estic en contra les classes, en tots els sentits. Com a persones i com a pobles. Quan van arribar els polítics catalans a Madrid (com si es disculpéssin, que tampoc entenc de què), ja hi havia gent cridant burrades. No l’entenc aquest odi, de debò que no l’entenc. Ahir, a l’APM va sortir una catalana que trucava a un programa madrileny dient que era normal que els catalans volguessin més diners perquè també en feien falta a Catalunya. I la presentadora del programa li diu, amb aquesta immunitat característica, que “ya veo que los catalanes necesitáis dinero, pero para la educación porque hablas pesimamente el español” (!?!?!?!). Se’m van quedar els ulls com boles de billar. Se l’hauria de fer fora. O és que ara tampoc es valora l’educació?

Realment, no sé què cal fer contra aquest odi. I si realment ens odien tant, tampoc entenc perquè els catalans no ens plantegem moltes altres coses.

I pel que fa a l’Estatut i a tot el que vindrà els propers dies/mesos (que sincerament no em sé imaginar), només apuntar uns versos de Joxan Artze, que recorda que la llibertat no és retallable:

Hegoak ebaki banizkio

nerea izango zen,

ez zuen aldegingo.

Bainan, honelaez

zen gehiago

txoria izango

eta nik...txoria nuen maite.

(Si li hagués tallat les ales hagués estat meu, no hagués escapat. Però així, hauria deixat de ser ocell i jo, el que jo estimava era l’ocell)

La Rentrée

Dilluns vas de ressaca no t'has recuperat.
Dimarts mires què et queda i és una eternitat.
Dimecres no recordes l'últim cop que has ballat.
Dijous mai no s'acaba i no pots esperar.

Que sigui ja divendres que es facin ja les cinc
que surtis de la feina que arribin els amics
i el cap de setmana,

sortir de festa i poder explotar,
cap de setmana
quan te n'adones, ja s'ha passat.

Mentides

No volia parlar ni de política ni de l’Estatut, perquè, a mi, aquestes coses, em cansen. No he nascut per això.

Però, realment, no parlaré de política, ni d’ideologies, ni ens discutirem per aquestes coses. Vull parlar de LA veritat, així en singular i majúscules. M’agradaria que algú em digués quina credibilitat, quin respecte m’han de merèixer unes persones que menteixen irrefrenablement, i es queden tan amples, amb el somriure de sempre. Siguin del color que siguin. Quina tranquil·litat m’ha de donar la seva paraula, sabent que demà passat diran el contrari i ni es recordaran del que havien dit. Aquestes conductes no estan massa ben vistes fora dels cercles de la política, i diria que en psiquiatria tenen un nom.

Va passar molt de temps fins que el món normal no va admetre que José María Aznar era un mentider (recordem que anava guanyant eleccions per molta guerra i molt Prestige). Ara Vilaweb titula “Sevilla diu que el PSOE no donarà suport a l’Estatut, si és dolent per a Espanya, ni que sigui constitucional”. Diria que abans no deien el mateix. Ara, el somriure que no falti. A qui ens hem de creure? Evidentment, ens han donat raons de sobre per no creure’ns a ningú. Que trist, no?

En època d’eleccions es parla molt de la participació, i que realment és preocupant el desinterès que mostren molts joves per la política. Però quin interès hem de mostrar? Interès cap a les mentides i els dobles jocs? No m’han ensenyat aquests valors, i no els vull aprendre.